Miquel Ballester i Cruelles, doctor en ciències físiques, meteoròleg i catedràtic universitari de meteorologia, va morir a Sóller (Mallorca), la seva vila natal, el 8 de novembre de 2008, amb vuitanta-nou anys. Va ingressar al Servicio Meteorológico Nacional (ara Agència Estatal de Meteorologia) l’any 1941, en qualitat d’ajudant de meteorologia. La primera destinació (1942) fou la de cap de l’observatori d’Alcúdia (Mallorca). Ben prest va guanyar les oposicions de meteoròleg (1943) i el varen destinar al Centre Meteorològic de Galícia. No trigà a sortir-ne per anar a Madrid (1944), on exercí càrrecs diversos a l’Oficina Central Meteorològica (Secció de Climatologia, Secció de Predicció i cap de la Secció d’Aeronàutica), fins el 1964. Alhora, va fer feina d’investigació i de formació a l’Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial, al Consell Superior d’Investigacions Científiques i a l’Acadèmia Militar d’Enginyers Aeronàutics. Del 1964 al 1973 va tenir una excedència especial per a poder dur a terme missions d’assistència tècnica diverses per a l’OMM, fora del país. Del 1964 al 1966 va estar a Ginebra, on va fer-se càrrec de la Secció d’Amèrica Llatina de l’Organització Mundial de Meteorologia. Del 1966 al 1972 va esser titular de la càtedra de meteorologia física i dinàmica de la Universitat de Rio de Janeiro, patrocinada per OMM/PNUD. Finalment, va passar l’any 1973 a Algèria, en qualitat d’expert en meteorologia dinàmica del Projecte Regional de l’OMM per a l’Àfrica del Nord. El 1974 va tornar al Servicio Meteorológico Nacional i va esser, consecutivament i fins el 1977, inspector en cap, cap de l’Oficina Central (el lloc de més grau que podia ocupar un meteoròleg) i director de l’Instituto Nacional de Meteorología (així nomia llavors la branca acadèmico-científica del servici). Durant tots aquests anys mantengué una intensa activitat científica i internacional; s’integrà a la Comisión Nacional de Geodesia y Geofísica i va formar part d’unes quantes comissions de l’OMM –per exemple, com a membre permanent de la de Ciències Atmosfèriques. A sobre, va participar activament en la constitució del Centre Europeu de Prediccions a Termini Mitjà, i va esser, així mateix, cofundador de l’Escola Internacional de Meteorologia Mediterrània d’Erice (Sicília), el 1976. El 1977 el nomenaren professor agregat numerari de meteorologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Com que llavors ja es gestava una universitat a Palma, amb un embrió de facultat de ciències filial de la de l’Autònoma de Barcelona, no li va esser gens difícil de traslladar l’agregació de meteorologia a Palma. Bé pot dir-se, per tant, que fou en Ballester qui dugué a les Illes Balears l’ensenyament superior de la meteorologia. El 4 de novembre de 1978 va esser l’encarregat de dictar la lliçó inaugural del curs i de la nova universitat. N’era el títol “La meteorologia, una Física del Aire”. Ja l’any 1977 la seva destinació dins el Servici Meteorològic va passar de Madrid a Palma, al Centre Meteorològic. Durant uns quants anys, fins el 1980, va compaginar el lloc de meteoròleg que ocupava al Centre Meteorològic de les Balears, amb el de professor de la universitat. De fet, aquells anys la seva ambició era d’erigir a Palma un Institut de Meteorologia Mediterrània, a cavall entre la universitat i allò que, el 1979, va anomenar-se Instituto Nacional de Meteorología. Els qui llavors érem joves meteoròlegs donàrem suport als seus esforços, que no reeixiren, mentre treballàvem, tutelats per ell, en qüestions de meteorologia mediterrània. L’any 1982 Miquel Ballester va passar a la Universitat Complutense de Madrid, en qualitat de catedràtic universitari, i va ensenyar-hi meteorologia fins que no se jubilà, el 1989, amb setanta anys. Després de jubilar-se, va esser nomenat professor emèrit i continuà ensenyant i investigant a cavall de Madrid i Mallorca fins a establir-se a la seua Sóller natal. El 1993, per exemple, va publicar un llibre interessant, “Meteorología o Física del Aire” (Editorial EUDEMA), títol que recorda el de la conferència del 1978, i que, en paraules de Javier Marín Vide, és “una petita joia de la bibliografía meteorològica espanyola”. Miquel Ballester, científic i professor, era intel•ligent i brillant, culte, refinat i elegant. La seva gran passió, a banda la ciència meteorològica, era la música –era, de fet, un violoncel•lista virtuós i a Sóller va establir-hi premis de música a nom de son pare, Miquel Ballester i Serra. Miquel Ballester, que era, entre més coses, membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts, medalla Cardenal Cisneros de la Universitat Complutense de Madrid, medalla de l’Orde del Mèrit Civil, etc., el 2007 va rebre un premi honorífic de l’Associació Catalana de Meteorologia (ACAM). Tot i l’edat, havia enviat a la convocatòria de l’ACAM un treball agosarat i modern: “Solitons de Rossby, modons en meteorologia i física del plasma”. Aquell mateix any, a l’agost, fou proclamat, solemnement, fill il•lustre de la vila de Sóller. Vaig conèixer en Ballester l’any 1974, al seu despatx de cap de l’Oficina Central del Servicio Meteorológico Nacional. Jo havia anat a proposar-li que em dirigís la tesi doctoral, sobre ciclogènesi mediterrània, i s’hi va entusiasmar. Des de llavors en Miquel Ballester ha estat un amic i un eficaç tutor. Em va proporcionar patrons significatius de meteorologia dinàmica i va introduir-me en el món meteorològic internacional. El 1976, concretament, se m’endugué a Sicília, on va constituir-se l’Escola Internacional de Meteorologia Mediterrània. Amb el seu domini de la meteorologia dinàmica i el seu magnífic anglès, s’hi trobava ben a pler, entre les primeres figures mediterrànies; jo em sentia del tot neòfit, i ho era. Va esser, emperò, un començar. A Sicília, hi vam passar dues setmanes. Jo hi havia anat amb la dona i el fill petit. En Miquel Ballester venia a horabaixa a la casa que ens havien deixat, a mi i a la meua família, i xerràvem i compartíem, a vegades, el sopar. Els anys que va passar a Palma varen esser de molt de contacte. Compartíem inquietuds sobre qüestions de meteorologia mediterrània i sobre el “futur” Institut de Meteorologia Mediterrània. Era col•lega nostre, d’en Climent Ramis i meu, i ens feia de tutor. Més endavant, després de jubilat, ens vam anar veient amb una certa regularitat. Per exemple, no va mancar mai a les celebracions regionals del Dia Meteorològic Mundial. A més, l’any 2000 vaig demanar-li que pronunciàs la conferència commemorativa, i va avenir-s’hi encantat: era l’any del cinquantenari de l’OMM, i no podia haver-hi conferenciant més apropiat que ell, per la seva gran experiència personal en l’organització mundial de la meteorologia. Que en pau reposi. Agustí Jansà Delegat territorial de l’AEMET a les Illes Balears
Darreres actualitzacions
