Barcelona, 23, 24 i 25 de novembre de 2001
Com tot any senar l'Associació Catalana de Meteorologia ( ACAM ), porta a terme les Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè de caire general. Això significa que tenen una durada de tres dies començant pel divendres i acabant el darrer diumenge del mes de novembre.
En totes les Jornades senars es realitza un acte institucional per commemorar el naixement d'eminents meteoròlegs que han contribuït al coneixement i divulgació de la Meteorologia de la Mediterrània Occidental. Enguany es compleix el 250 aniversari del naixement del doctor Francesc Salvà i Campillo (1751-1828). Hem volgut retre-li un homenatge per la seva contribució a l'observació meteorològica de Barcelona. Això permet que aquesta ciutat disposi d'una de les series instrumentals més llargues i antigues d'Europa.
El segon homenatjat es l'eminent meteoròleg Josep Maria Jansà i Guardiola (1901 - 1994 ) de qui celebrem el centenari del seu naixement. Si Eduard Fontserè es considerat el pare de la Meteorologia Catalana, Josep Maria Jansà ho és de la meteorologia Mediterrània. La proximitat en el temps del seu naixement encara manté molt viu la impressionant tasca d'investigació meteorològica que va portar a terme. Això queda mínimament reflectit en els recordatoris i notes biogràfiques que l'ACAM ha inclòs en aquest llibre. Però la tasca d'en Josep Maria Jansà és tant important i vigent que, posats en contacte amb el seu fill Agustí Jansà, hem reeditat en un altre llibre aquells treballs que d'alguna manera son els fonaments actuals de la Meteorologia Mediterrània.
Però si és molt important recordar el nostre passat meteorològic encara ho es més conèixer el present al que esta dedicat el cos principal de les Jornades. Per això ens hem posat en contacte amb el Servei Meteorològic de Catalunya, el Instituto Nacional de Meteorologia, l'Observatori de l'Ebre, la Universitat Jaume I de Castellò, la Universitat de les Illes Balears, la Universitat de Barcelona i amb National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) dels EEUU. Tot plegat per saber més i millor la meteorologia de casa nostra així com fenòmens que es produeixen tant a la Mediterrània Occidental com en d'altres indrets del món.
Enguany hem volgut tractar un tema que probablement per si sol mereixeria unes jornades. El darrer dia del passat mil·leni un sobtat canvi de temps acompanyat de vents huracanats provocà un tràgic desenllaç al Balandrau, cim situat al Pirineu Oriental. Un cop més es posava de manifest com d'adverses son les condicions meteorològiques a muntanya. Per saber que va succeir aquell fatídic dia us oferim el primer treball meteorològic d'aquest fenomen, la climatologia de la zona i sobretot el comentari d'experimentats alpinistes i en particular la colpidora narració d'un dels pocs supervivents que d'una forma planera relata com de sobtat i fatídic va ser el canvi de temps el 30 de desembre de 2000.
Un any més, amb l'edició d'aquest setè llibre de les Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè, l'ACAM espera contribuir molt modestament a la divulgació dels coneixements actuals d'aquesta " endimoniada, capritxosa i autàrquica" meteorologia Mediterrània Occidental, tal com la va definir l'il·lustre meteoròleg Josep Maria Jansà.
ACAM, tardor 2001
ACTE INSTUCIONAL
Francesc Salvà i Campillo (1751-1828). En record a la seva figura i tarannà científic en el 250è aniversari del seu naixement
Mariano Barriendos
Departament d'Astronomia i Meteorologia Universitat de Barcelona
El 250è aniversari del naixement del Dr. Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) justifica l'exposició d'alguns dels trets humans, professionals i científics d'aquest personatge il.lustrat. De forma especial, s'incidirà en la seva tasca com a observador meteorològic que ha permès que Barcelona tingui una de les sèries meteorològiques diàries més llargues d'Europa. Finalment, hom podrà veure la recerca meteorològica i climàtica, present i potencial, que l'esforç del Dr. Salvà està fent possible.
Breu homenatge pòstum a Josep Mª Jansà i Guardiola
Miquel Ballester i Cruelles
Meteoròleg i catedràtic.
De Josep Mª Jansà i Guardiola guard recordances inesborrables que s'afileren amb les altres que perpetuen la seva memòria. ( El vaig conèixer abans que ho fes en Jaume Miró-Granada, que ja és dir). Per ell vaig entrar en el Servicio Meteorlógico Nacional i per ell sóc conseqüentment, Meteoròleg, Professor de Meteorologia i tot el restant (li estré sempre agraït). A vegades, parlant del front, estacionari o actiu, que ell descobrí entre Eivissa i Mallorca, jo li deia que alló no era un fenomen geofísic sinó geopolític, perquè les Pitiüses eren Púniques, aixó és, africanes, i les Balears (Maioris et Mienoris) eren Romanes, aixó és Europees. La línia frontal era, doncs, inevitablement d'esperar.
Quan l'ACAM me va convidar a dir unes paraules en aquest acte, suggerint-me l'aportació d'alguna línia ideològica o experimental del vell meteoròleg de la Mediterrània, de tot d'una me vaig fer enrere, pensant que ja estava essencialment tot dit o escorcollat per dos personatges: l'un amb visió profètica projectant imaginació i seny de gegant més enllà d'uns medis inexistents de recerca; l'altre amb sapiencial utilització d'aquests medis redescobrint aquelles profecies afegint-hi la prolongació actualitzant. Aquesta dinastia de Jansas, pare i fill, formen un dipol lluminós, memorable i únic en la història de la Meteorologia Mediterrània.
JOSEP MARIA JANSÀ GUARDIOLA : 100 AÑOS
Jaime Miró-Granada Gelabert
meteorólogo.
Resumen: Don Josep María Jansá Guardiola nació en Reus el año 1901. Un traslado familiar en 1913 le lleva a Maó en donde termina el bachillerato, con premio extraordinario. Acaba en 1926 la licenciatura en Físicas, estudiada por libre, en Barcelona. Este año se inicia en meteorología en el Observatorio de la Base Naval de Maó. En 1934, ya como meteorólogo facultativo, es nombrado Jefe del Centro Meteorológico de Baleares. En 1940, el Servicio Meteorológico Nacional traslada el Centro de Maó a Palma, y con él, en calidad de Jefe, se va Jansá. Su etapa mallorquina, en la que manifestó su gran valía profesional, durará hasta 1966 cuando es nombrado Subdirector del S.M.N., con sede en Madrid, y después Jefe de la Oficina Central, el mayor cargo administrativo que podía lograr un meteorólogo titulado. Antes, en 1947, con una tesis de meteorología teórica había alcanzado el doctorado en Físicas por la Universidad de Madrid, de modo que su larga labor docente comenzada en Maó, terminará con el ejercicio de la cátedra de Climatología en dicha Universidad, en 1971, año de su jubilación profesional. De vuelta a Menorca, fallece en Maó a los 93 años de edad. La obra de Jansá, entre libros, artículos, comentarios, etc., es muy extensa, de imposible resumen, y le acredita como el más prolífico y polifacético de los meteorólogos científicos españoles. En ella, sentó las bases de la meteorología del Mediterráneo de la que fue su mejor conocedor, como expresaría, ya en 1952, el propio Doctor Fontserè.
Josep Maria Jansà i Guardiola, cent anys
En Josep Maria Jansà i Guardiola va néixer a Reus l'any 1901. Un trasllat familiar, el 1913, el porta a Maó, on acaba el batxillerat amb premi extraordinari. El 1926 acaba a Barcelona la llicenciatura de físiques, que havia estudiat per lliure. Aquest any s'inicia en meteorologia a l'Observatori de la Base Naval de Maó. El 1934, ja meteoròleg facultatiu, és nomenat cap del Centre Meteorològic de les Balears. El 1940, el Servicio Meteorológico Nacional espanyol (SMN) trasllada el Centre de Maó a Palma, i Jansà se n'hi va en qualitat de cap. L'etapa mallorquina, en què va manifestar la seva extraordinària vàlua professional, durarà fins el 1966, quan el nomenen sots-director de l'SMN, amb seu a Madrid, i després cap de l'Oficina Central, el càrrec administratiu més elevat que podia assolir un meteoròleg titulat. Abans, el 1947, amb una tesi de meteorologia teòrica s'havia doctorat en físiques per la Universitat de Madrid. Amb això la seva llarga labor docent, començada a Maó, s'acabarà professant la càtedra de climatologia d'aquesta universitat, el 1971, any de la jubilació professional. Tornat a Menorca, es mor a Maó als noranta-tres anys.
L'obra de Jansà, entre llibres, articles, comentaris, etc., és molt extensa, impossible de resumir, i l'acredita com el més prolífic i polifacètic dels meteoròlegs científics de l'estat espanyol. És, cal dir-ho, una obra que assenta les bases de la meteorologia de la Mediterrània, que ell coneixia millor que ningú, com li va confessar, el 1952, el doctor Fontserè mateix.
Josep Maria Jansà Guardiola, pare i mestre
Agustí Jansà
Meteoròleg, director del Centre Meteorologic Territorial a les Illes Balears
Se m'ha demanat que, precisament des de la meva particular perspectiva de fill i, fins a cert punt, continuador de Josep Maria Jansà, en faci una breu semblança, que resultarà necessàriament esbiaixada.
Jo ara soc físic, com ell, meteoròleg, com ell, fa catorze anys que dirigeixo el Centre Meteorològic a les Illes Balears, el mateix que ell va "encetar" el 1934 i va dirigir durant més de trenta anys, i faig feina en el camp de la meteorologia mediterrània, el camp en el que ell va ser profeta i gairebé pioner. És fàcil pensar que ell em va conduir, em va dur de la mà pas a pas, em va ensenyar el que ell sabia, però no és exactament així.
D'altra banda, hi ha persones (com el meteoròleg i catedràtic Miquel Ballester i el meteoròleg Jaume Miró-Granada) a les que sentit referir-se al meu pare com a mestre i orientador, "pare", en certa manera. A mi en Jaume Miró-Granada em va rebre en el servei meteorològic, va ser el meu primer cap i tutor, em va orientar molt. En Miquel Ballester va ser el meu director de tesi i el responsable de la meva primera sortida a l'estranger. D'alguna manera han estat els meus "pares" en la meteorologia científica, així que si ells són "fills" del meu pare, jo soc "nét" del meu pare. Una curiosa influència en segon grau.
FETS DEL BALANDRAU: Adversitat Meteorológica a l'alta muntanya: Situació del Balandrau del 30 de desembre de 2000
1.-EL CLIMA HIVERNAL A L'ALT RIPOLLÈS
Joan Solà i Galceran
Col.laborador INM i SMC. Sots-President i Soci Fundador Associació Catalana d'Observadors Meteorològics. El Ripollès
Les particulars característiques de l'orografia d'aquesta comarca, amb cims de més de 2000 metres a menys de cinquanta quilòmetres en línia recta de la Mediterrània, imposen a aquesta zona una climatologia molt variada i, a vegades, extrema, sobretot a l'hivern i pel que fa a la temperatura i al vent.
Les dimensions tràgiques que va adquirir el temporal que es va desfermar al Pirineu Oriental el passat 30 de desembre del 2000 convida a pensar que ens trobem davant d'un fet excepcional. Si ens referim, però, a les dades dels records de les persones més grans de la comarca, doncs no es disposen sèries de dades llargues de vent, ens adonarem que hi ha hagut episodis semblants i, fins i tot, més violents que els registrats el cap de setmana de la fi del mil·leni.
2.- ANÀLISI DE LA SITUACIÓ METEOROLÒGICA DEL DIA 30 DE DESEMBRE DE 2000 AL PIRINEU ORIENTAL
Ramon Pascual Berghaenel
Meteoròleg del Grup de Predicció i Vigilància Centre Meteorològic Territorial a Catalunya (CMTC) Institut Nacional de Meteorologia
La situació meteorològica present al Pirineu, especialment al seu sector més oriental, durant el dia 30 de desembre de 2000 i el matí del 31 va tenir un caire extrem i va comportar un gran risc per a les persones que es trobaven a cotes mitges i altes. La situació es va caracteritzar fonamentalment per un descens brusc de les temperatures i un augment també sobtat de la velocitat del vent fins a valors huracanats. L'anàlisi de l'evolució de la pressió atmosfèrica, la temperatura, la humitat i el vent suggereix l'aplicació del model de corrent de densitat per explicar els canvis sobtats produïts. Les condiciones nivològiques presents en el moment d'aquests canvis afavoriren la difusió turbulenta de la neu amb l'aparició del temible torb. Es mostrarà aquí que no es pot qualificar estrictament com a tramuntana el fort vent del nord que afectà als cims i valls del Pirineu Oriental.
3.- LA METEOROLOGIA COM A PART FONAMENTAL DELS CONEIXEMENTS D´UN ALPINISTA
Lluís Giner i Arnabat
Director Tècnic de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada a Barcelona
L´Alpinisme, al meu entendre, és una activitat deportiva fascinant, però complexe, ja que inclou molts i diversos coneixements, si volem practicar-lo amb seguretat. No hi ha dubte, que la meteorologia hauría de ser un dels capítols a tenir en compte, ja que de les activitats pràcticades a l´aire lliure, probablement l´Alpinisme sigui la més delicada i seriosa.
Fruït d´aquesta complexitat, l´Alpinista és va fent amb els anys, amb el cúmul d´experiències que es desprenen de la pràctica deportiva i permeten anar creixent, fins assolir l´autonomía, absolutament necessaria, per moures per la muntanya amb seguretat.
Al mateix temps penso, que el pas del temps incorpora avenços i nous estris, que cal tenir en compte per la practica del Alpinisme, i en el cas de la Meteorologia les previsions, tot i essent previsions, són molt més acurades i exactes que décades anteriors.
Personalment us diré, que respecte al temps meteorològic i referent a l´activitat que practico, veig quatre grans i diferents apartats:
1 La previsió del temps
2 El coneixement dels elements atmosférics
3 Les actuacions per solventar contrarietats del mal temps
4 Material
4.- EL TORB, UN VENT QUE MATA
Josep Mª Vilà
Aficionat a la muntanya i supervivent a un Torb
El dia 30 de desembre del 2000 vaig tenir la mala sort de veure'm enmig d'un vent increïblement violent a les faldes del Pic Balandrau, en el Pirineu català. A l'inici de l'excursió el sol brillava en un cel ben blau i la temperatura era fins i tot agradable. Tot i que els núvols van anar cobrint el cel i la temperatura va anar progressivament disminuint durant l'ascensió al cim, les condicions meteorològiques no van ser en cap moment amenaçadores, ni perilloses. No obstant, de cop i volta, sense avís, va esclatar un vent furiós, amb ràfegues molt fortes i acompanyat d'un fred intens. Aquell vent no va parar fins al matí del dia següent, emportant-se la vida de tots els meus companys i deixant-me a mi com a únic testimoni de la seva violència.
Meteorologia Mediterrània Occidental
1.-METEOROLOGIA DE LA CAPA LÍMIT NOCTURNA EN CONDICIONS D'ESTABILITAT SINÒPTICA: FENÒMENS RELEVANTS
Joan Cuxart Rodamilans
Servei de Modelització Numérica del Temps, Instituto Nacional de Meteorología
La Capa Límit Nocturna, establement estratificada en condicions de vent feble i sense núvols, és un règim atmosfèric encara no prou ben caracteritzat. Els factors locals, especialment la topografia, hi juguen un paper determinant. L'estratificació estable inhibeix els moviments verticals i la turbulència és feble i esporàdica. Aquestes condicions permeten l'aparició de fenòmens prop del sòl no suportats en cap altre règim de la Capa Límit, com l'establiment de corrents de gravetat, de màxims de vent de capa baixa, ones internes, inestabilitats de Kelvin-Helmholtz, etc. En aquest treball descriurem breument cadascun d'aquests fenòmens i la seva importància a diferents escales.
2.- LA VIGÍLIA DEL TEMPS AL PAÍS VALENCIÀ: SEQUERES I INUNDACIONS
J. Quereda Sala.
Escola d'Enginyeria Tècnica Agrícola .Universitat Jaume I, Castelló
La ponència comenta les situacions atmosfèriques característiques dels dos majors riscos del clima al País Valencià: sequeres i nundacions. Un clima de caràcters singulars que es conseqüència del destacat paper que juguen els factors geogràfics. Es per això que tota la comprensió dels tipus de temps que caracteritzen el clima valencià ha de basar-se en un coneixement precís d'aquests factors geogràfics. Especialment son tractats els mecanismes a que obeeix la formació del camp tèrmic superficial de la mar, al llarg de les diferents estacions de l'any. Un camp tèrmic que es decisiu per a uns intercanvis energètics claus en la climatología mediterrània i del Pais Valencià. No és casualitat que el 70% dels ruixats amb intensitat superior als 60 mm en 24 hores es concentre entre els mesos de setembre i novembre i que totes les precipitacions d'intensitat superior als 15 mm/hora es registren entre les hores de la nit i de la matinada.
3.- ELS JESUÏTES I ELS OBSERVATORIS. 120 ANYS D'OBSERVACIONS METEOROLÒGIQUES A L'OBSERVATORI DE L'EBRE
J.O. Cardús, Ex-director de l'Observatori de l'Ebre
J.G. Solé, Cap de la Secció de Meteorologia, Clima i Activitat Solar de l'Observatori de l'Ebre
Aquest treball es pot dividir en dues parts ben diferenciades. A la primera s'expliquen els interessos i les motivacions que van fer que la Companyia de Jesús es decidís a crear Observatoris (astronòmics, geofísics, meteorològics,...) i gràcies a aquelles tasques pioneres podem avui gaudir de llargues sèries de dades. La segona part presenta un exemple de la primera com és la sèrie meteorològica de l'Observatori de l'Ebre, que fou fundat l'any 1904 però disposa de dades des de 1880. Es presenten breument les sèries de temperatura, precipitació i vent enregistrades en aquest Observatori.
4.- Modeling a Mesoscale Convective System Associated with a Potential Vorticity Streamer
Fernando Caracena
Adrian Marroquin*
Edward I. Tollerud
NOAA/OAR Forecast Systems Laboratory
* [en col·laboració amb el Cooperative Institute for Research in the Atmosphere, Colorado State University]David Skaggs Research Center, Boulder, CO 80303-3328
History
When water vapor satellite images were first seen they revealed a rich landscape of details that when looped looked very much like a fluid in motion.
Dry slots
Rodgers et al. (1988) found a long-lived dark band in the GOES water vapor satellite imagery (6.7mm) on which four Mesoscale Convective Complexes (MCCs) erupted on separate days. The strongest in the series was "an enormous, quite deadly MCC", that occurred in the evening and night of 19-20 May 1983. Analyzing soundings, they concluded that the dark band represented pronounced dryness in the mid to upper troposphere, and therefore, called the dark band a "dry slot." They also found that the dry slot was joined to an up-per level wind maximum and deformation zone, emerging from the subtropics.
Diagnostic use of ware vapor satellite imagery
Several recent publications report using water vapor images to analyze upper tropospheric flow patterns and potential vorticity. Martin et al. (1999) kinematically interpret mushroom shapes seen on water vapor imagery. Mansfield (1997) describes possible ways to validate operational numerical models using water vapor imagery. Appenzeller and Davies (1992) show that the distributions of PV at the top of the troposphere are congruent with dry bands and filaments on the in METEOSAT water vapor imagery. See also Christo (1999) and and Christo and Francisco Martin (2001).
PV streamers and heavy precipitation
Appenzeller and Davies (1992) identify PV streamers as intrusions of stratospheric air that are drawn out into elongated (2000 - 3000 km) and narrow (~200 km) filaments. Appenzeller et al. (1996) and Morgenstem and Davies (1999) discuss the role of meridionally aligned PV streamers in or-ganizing heavy precipitation events in the Alps. They hypothesize that ascent in their forward flank may trigger convection, and that a dynamical interplay between the following three elements result is terrain-bound, heavy precipitation: oro-graphy, convective heating and the PV-streamer. Appen-zeller et al. (1996) relate lee cyclogenesis to various upper level PV structures. Massacand et al. (1998) suggest that the occurrence of PV streamers may be useful as precursor signals for heavy precipita-tion in the lee of the Alps.
Model de sistema convectiu mesoscalar associat amb una veta de remolí potencial
Història
Les primeres imatges de vapor d'aigua obtingudes per satèl·lit que es van veure van revelar un ric panorama de detalls que en girant s'assemblaven molt a un fluid en moviment.
Traces seques
Rodgers et al. (1988) van trobar una llenca fosca persistent en les imatges obtingudes per satèl·lit del vapor d'aigua del GOES (6.7 mm), en la qual van fer erupció, en dies diferents, quatre Complexos Convectius Mesoscalars (CCM). El més potent de la sèrie fou "un CCM enorme, aclaparador", que va aparèixer el vespre-nit del 19 al 20 de maig de 1983. Després d'analitzar-ne els sondatges, van concloure que aquesta llenca fosca representava una sequedat molt pronunciada de la troposfera mitjana i alta, i és per això que la van anomenar "traça seca" (dry slot). També van trobar que la traça seca anava lligada a vents màxims de nivell superior i a una zona de deformació, sorgits de l'àrea subtropical.
Ús interpretatiu de les imatges de vapor d'aigua del satèl·lit
Tot de publicacions recents parlen de fer servir les imatges de vapor d'aigua per analitzar els tipus de fluxos de la troposfera superior i els remolins potencials. Martin et al. (1999) interpreten cinèticament les formes de bolet observades en les imatges de vapor d'aigua. Mansfield (1997) descriu possibles maneres de validar models numèrics operatius servint-se de les imatges de vapor d'aigua. Appenzeller i Davies (1992) fan veure que les distribucions de PV al cim de la troposfera lliguen amb les llenques i filaments secs de les imatges de vapor d'aigua del METEOSAT. Vegeu, així mateix, Christo (1999) i Christo i Francisco Martin (2001).
Vetes de PV i precipitació forta
Appenzeller i Davies (1992) identifiquen les vetes de PV com unes intrusions d'aire estratosfèric que s'estiren en filaments llargs (2.000 - 3.000 km) i estrets (~200 km). Appenzeller et al. (1996) i Morgenstem i Davies (1999) examinen el paper de les vetes de PV alineades meridionalment en l'organització de grans precipitacions als Alps. La hipòtesi que avancen és que l'ascensió del flanc anterior pot desencadenar una convecció i que una interacció dinàmica entre aquests tres elements: orografia, escalfament convectiu i vetes de PV, es resol en una gran precipitació, lligada al terreny. Appenzeller et al. (1996) parlen de ciclogènesis a l'abric del vent que apareixen en diverses estructures de PV de nivell superior. Massacand et al. (1998) indiquen que la presència de vetes de PV pot servir d'indici anunciador de grans precipitacions a recer dels Alps.
El nostre treball
Hem trobat que les vetes de PV sobre els Estats Units tenen un paper significatiu en el temps, quan segueixen una orientació alhora meridional i zonal. L'orientació zonal sovint es dóna quan el flux de la troposfera superior es divideix sobre Nord-amèrica. En aquest cas es veu una veta de PV paral·lela i al sud de la trajectòria principal de la tempesta. A vegades, una veta de PV orientada zonalment interactua amb un depressió a gran escala que segueix la trajectòria septentrional del cicló. N'és el resultat una gran àrea de convecció organitzada que produeix poderoses ciclogènesis, les quals es resolen en la inclusió de la veta de PV en la circulació ciclònica de nivell superior. És l'orientació zonal d'una veta de PV la que ens sembla responsable de les grans precipitacions a l'est de les Muntanyes Rocalloses. Tot seguit en descrivim un cas.
5.- El projecte MEDEX. Anàlisi de la situació de pluja torrencial a Catalunya i València del 21 al 24 d'octubre de 2000
Climent Ramis.
Departament de Física. UIB
The MEDiterranean EXperiment cyclones that produce high impact weather in the Mediterranean area (MEDEX) is presented. The main aim of thus project , included inthe WWRP-WMO, is to improve the basic knowledge and forecasting -for the whole Mediterranean area- of cyclones which produce hazardous weather and social impacts. The improvements will be done throught a dynamical climatology of cyclones in the mediterranean area and a study of factors, including initial conditions, that can allow a best forecasting of cyclones. Some institutions from most of the Mediterranean countries participate in the project , whith will be carried out from 2001 to 2004 in the first phase. A second phase will start in 2005. An example of the study of dinamical factors that affect a heavy rain case in the Western Mediterranean is presented. The action on low levels of an upper levels potential vorticity positive anormality is studied by means of numerical simulations, using de MM5 model, with different initial conditions, with have been obtained throught the potential vorticity inversion technique.
Instruments, diagnòstic i previsió
6.- MODEL D'ONATGE A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL
Abdelmalik Sairouni, Eliseu Vilaclara i Mar Pla
SMC
Des de 1998 el Departament de Medi Ambient i el Centre Internacional d'Investigació i Recursos Costaners (CIIRC) mantenen vigent una col·laboració per tal de desenvolupar un bon model d'onatge que sigui útil pels navegants, per la població del litoral català i pels responsables de les infrastructures portuàries.
Un model de predicció d'onatge estudia com evoluciona l'energia associada a les onades d'acord amb el seu principal motor, el vent, i la física relacionada amb l' evolució de les pròpies onades. Per tan són necessaris dos models de predicció: un model de vent i un model de generació d'onatge.
De bon principi es van introduir les característiques de la Mar Mediterrània Occidental al model d'onatge WAM i la Universitat de Barcelona va modificar el model meteorològic MASS per obtenir els camps de vent necessaris. Amb tots aquests elements, i després de nombrosos estudis de validació amb diferents situacions meteorològiques, el març de l'any 2000 es va posar en funcionament la previsió operativa d'onatge, amb una resolució de 12 km x 12 km, que es realitza dues vegades al dia, amb un horitzó de previsió de 36 hores, i facilitant dades de l'alçada significant i el període mitjà d'onatge a tota la Mediterrània Occidental cada 6 hores.
A més, actualment, s'està treballant per obtenir un model aniuat que permetrà obtenir més resolució entre el litoral català i les Illes Balears (malla de 9 km x 9 km). A més, també es realitzarà una aproximació al litoral amb una malla de 4 km x 4 km.
La informació es pot consultar al web del Servei de Meteorologia de Catalunya (smc.gencat.es).
7.- LA PREDICCIÓ DE LA RADIACIÓ SOLAR UVB: ACCIÓ COST 713
Jeroni Lorente i Castelló
Dept. d'Astronomia i Meteorologia UNIVERSITAT DE BARCELONA
Durant aquests últims anys ha augmentat notablement l'interès de la comunitat científica per l'estudi de la radiació solar ultraviolada (UV). Entre els motius d'aquest interès cal destacar, d'una banda, el gran nombre de processos de tipus fotoquímic i energètic que s'esdevenen a l'atmosfera amb el concurs de la radiació UV; d'altra banda, els efectes que aquesta radiació, sobre tot la corresponent a l'interval UV-B (280-315 nm) produeix a la biosfera. Malgrat el fet que la radiació UV-B representa tan sols un petit percentatge (inferior al 0.5%) de la radiació solar total incident a la superfície terrestre, els seus efectes biològics són importants i molt d'ells perjudicials. a l'ésser humà. Per be que activa la síntesi de la vitamina D, l'excessiva exposició a la radiació solar produeix l'envelliment prematur de la pell, la inmunosupresió, les cataractes oculars i, a llarg termini, el càncer cutani.
Davant del fenomen del continu deteriorament de la capa d'ozó, observat des de fa gairebé dues dècades, nombrosos països han engegat programes de recerca i seguiment de la radiació solar UV-B, ja que, en ser l'ozó el principal component atmosfèric absorbent d'aquesta radiació, la destrucció d'aquest gas causada pels cloro-fluoro-carburs (CFC's) podria, al seu torn, fer augmentar la radiació UV-B incident a la superfície terrestre. No obstant això, el fet que l'ozó no sigui l'únic factor implicat a la transmissió de la radiació solar UV-B al seu pas per l'atmosfera i la dificultat de la mesura precisa d'aquesta radiació fan problemàtic poder establir possibles tendències. Això requeriria un estricte control de qualitat de les dades i l'ús d'una metodologia adient per a la cal·libració dels instruments, la intercomparació de mesures i la correcció d'errors, a més de dur a terme les validacions necessàries per a l'aplicació dels models de predicció de la radiació UV-B.
8.- Caracterización objetiva de la convección a partir de datos radar a nivel regional
Francisco Martín León
Jefe de Proyecto del Servicio de Técnicas de Análisis y Predicción, STAP Instituto Nacional de Meteorología, INM
Se presenta un procedimiento objetivo que trata de detectar, analizar, diagnosticar y extrapolar a la convección a partir de los datos volumétricos de un radar meteorológico. El procedimiento consta de dos partes. La primera trata de separar y analizar estructuras convectivas del resto de la información radar a partir de los datos provenientes de la exploración más baja realizada por el radar, PPI (Plan Position Indicator) o de un CAPPI (Constant Altitude Plan Position Indicator) inferior: procedimiento bidimensional ó 2D. En la segunda parte se analizan tridimensionalmente los datos volumétricos radar para obtener información de los núcleos celulares en la vertical que potencialmente conforman a la estructura anterior: procedimiento tridimensional ó 3D. Con esta información el predictor de vigilancia atmosférica puede obtener una visión más clara sobre la convección que se desarrolla en su zona de interés. El núcleo de este trabajo está enfocado a la descripción de los procedimientos de detección y análisis de la convección a partir de datos volumétricos radar.
9.- The Microburst. A history of research and a discussion of its physical properties
Fernando Caracena
NOAA, Forecast Systems Laboratory, Boulder, Colorado
This report begins with a personal history of pioneering microburst research of Prof. Tetsuya Theodore Fujita, and a part that I played in it. Collaboration with Dr. Fujita was a powerful professional introduction and inspiration for me, a physicist who was just beginning to work in meteorology. The microburst loomed in those early days as a major threat to jetliners, but few meteorologists believed that it existed. Today, that threat has been largely overcome through the enhancement of airport remote sensors, and pilot training. But I think that the microburst is not yet fully understood scientifically, and that a lot of research work needs to be done to reach that understanding, perhaps in some future age when scientific curiosity itself becomes reason enough to do science. The second part of this paper deals with some concepts about microbursts that I have been thinking about casually for years, and I leave some of my thoughts for someone who is looking for some interesting research to do.
L'esclafit Propietats físiques. Història d'una investigació.
El present treball comença amb un cas personal d'investigació pionera de l'esclafit pel professor Tetsuya Theodore Fujita, i de la participació que hi vaig tenir. La col·laboració amb el doctor Fujita em va servir d'introducció professional i em va ésser, a mi, que llavors era un físic principiant en meteorologia, una magnífica font d'inspiració. Tot i que l'esclafit representava un greu perill per als avions de reacció, eren ben pocs els meteoròlegs que n'admetien l'existència. Avui l'amenaça ha estat àmpliament superada gràcies als sensors remots dels aeroports i a la preparació dels pilots. Però gosaria dir que, científicament, l'esclafit encara no es comprèn del tot, i que es necessita força investigació per a arribar-lo a comprendre bé --tal vegada temps a venir, quan la curiositat científica serà, tota sola, una raó més que suficient per a fer ciència. La segona part d'aquest treball aborda uns quants conceptes relatius als esclafits, que m'han ocupat una colla d'anys, amb l'esperança que algú s'interessi per investigar-hi una miqueta més.
