Resums de les ponències

Per acam el 26/01/2008 | 13525 visites

Meteorologia d'Alta Muntanya

RECORDATORI
»75 anys del butlletí meteorològic de Radio Barcelona

PONÈNCIES TEÒRIQUES

» Una experiencia en Meteología y nivología de Montaña
de Javier Ferraz
» El butlletí pirinenc del Servei Meteorològic de Catalunya
de Meritxell Pagès i Secall
» La predicció d’allaus al Pirineu de Catalunya. Situacions de perill d’allaus l’hivern 2001-2002
de Jordi Gavalà i Carles Garcia
» Situations météo caractéristiques sur les grands reliefs français
de Jean-Jacques Thillet
traducció al català de JemCabanes
» Problems of the numerical weather prediction in mountainous areas
de Jean Quiby and F. Schubiger
traducció al català de Jem Cabanes

PONÈNCIES PRÀCTIQUES
» Les muntanyes, les comunicacions digitals i meteosort
de Ramon Baylina
» Situacions meteorològiques de risc al Pirineu Oriental i funció dels refugis d’alta muntanya
de Lluís Tripiana
» Climatologia al refugi de Certascan, 2.240m.
d’Alejandro Gamarra Paunero
» Observatoris de Muntanya a Catalunya. Turó de l'Home, 1.712 m., i la Molina, 1.750 m.
de Joan Pardo Gil
» La meteorologia, l'Eiger i altres consideracions
de Joan Cassola

Setanta-cinquè aniversari del primer comunicat meteorològic a Ràdio Barcelona
Josep Batlló
Dep. Matemàtica Aplicada I. UPC
josep.batllo@upc.es

El dia 1 de febrer d’enguany va fer setanta-cinc anys de la primera emissió per Ràdio Barcelona d’un butlletí informatiu dedicat a l’estat i a la predicció del temps a Catalunya. El butlletí havia estat confeccionat expressament perquè fos radiat pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) i s’emeté des de les oficines del Servei mateix, a l’edifici del rellotge de l’Escola Industrial, situat al carrer d’Urgell. Fou una experiència pionera, no sols a Espanya, sinó a Europa, i un precedent directe dels informatius meteorològics avui tan populars als mitjans de comunicació. Però no va ser pas un fet aïllat, com sigui que una part important de l’expansió i el progrés de la meteorologia de la primera part del segle XX va molt relacionada amb l’expansió de la radiodifusió.

FONTSERÈ I LA MUNTANYA
L'excursionista és meteoròleg de mena. Així comença la "Meteorologia de l'Excursionista", epítom de coneixements indispensables, redactat als seus 90 anys i publicat l'any 1961 pel Centre Excursionista de Catalunya. Amb aquest llibret de 128 pàgines, amb gravats i 12 fotos de núvols, -que costava 80 pessetes de l'època-, Fontserè finalitza la seva tasca de divulgació de les seves ciències en aquell nivell no universitari i no acadèmic. Aquestes ciències, d'observació, nom que Fontserè aplicava a l'astronomia, la geofísica i les ciències naturals, oferien moltes oportunitats als aficionats amateurs que calia orientar i coordinar. És un manual molt més extens i treballat que no pas el recull d'articles publicats en números successius del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, l'any 1921. "I L'observador excursionista i el seu bagatge", "II El baròmetre", "III El termòmetre", "IV La brúixola", "V Procediments d'orientació sense brúixola" i "VI La temperatura de l'aire, de la terra i de l'aigua". Fontserè escriu la "Meteorologia de l'excursionista" convençut de les aportacions que els excursionistes podien fer havien de complementar les sèries de mesures allà on no arribaven els observatoris de la xarxa meteorològica, cultivant l'art d'observar, un art que calia educar experimentalment i ajudar amb instruments científics simples i transportables.

>>>

Una experiencia en meteorología y nivología de montaña
Javier Ferraz
Meteorólogo del Estado. INM
javier.ferraz@inm.es

Desde siempre el Centro Meteorológico Territorial en Aragón, La Rioja y Navarra tiene una dedicación especial a la meteorología del Pirineo y del Sistema Ibérico, ya que ambas cadenas ocupan gran parte de su demarcación. A continuación, se expone una relación del ayer, del hoy y de las expectativas del mañana de sus principales actividades en meteorología y nivología de montaña.

>>>

>El butlletí pirinenc del servei meteorològic de Catalunya

Meritxell Pagès i Secall Servei Meteorològic de Catalunya

En aquesta ponència es volen explicar les línies de treball actual i futures que duu a terme el Servei Meteorològic de Catalunya en el camp de la meteorologia i del pronòstic operatiu al Pirineu català.

El Pirineu català és una de les principals àrees geogràfiques de Catalunya, principalment pels seus trets físics, ja sigui la seva orografia, amb efectes sobre el temps i el clima de la resta de Catalunya, la seva extensió, o les seves peculiaritats meteorològiques i climàtiques, sovint úniques al nostre país. També suposa un important espai econòmic i social a l’actualitat, quan el Pirineu ha deixat de ser considerat com un espai "tancat".

Concretament a Catalunya, àmbit de treball del Servei Meteorològic de Catalunya, el Pirineu ocupa aproximadament una tercera part de tot el territori, contribuint al màxim en la definició de Catalunya com a territori muntanyenc. La serralada s’estén d’oest a est, des de la Garona fins el Mediterrani, amb una longitud aproximada de 240 km, i seguint la mateixa direcció es distribueixen els cims de major a menor altitud en general.

Es tracta d’una barrera orogràfica força fragmentada, tant des del punt de vista polític, com geològic, hidrològic o climàtic, i on es troben notables accidents geogràfics, com ara cims de més de 3000 metres, glaceres o valls encaixades.

Tot això fa del Pirineu una àrea on la relació entre l’home i la muntanya cada cop és més estreta, i per tant els avenços en el camp meteorològic són molt importants.

>>>

La predicció d'allaus al Pirineu de Catalunya. Situacions de perill d'allaus l'hivern 2001-2002
Garcia, C.
Institut Cartogràfic de Catalunya
Gavaldà, J.
ConselhGenerau d’Aran

Des de la temporada 1990-1991, l’ICC porta a terme la predicció d’allaus al Pirineu de Catalunya. Durant aquests anys s’ha estructurat una xarxa d’observadors manual i automàtica que aporta les dades necessàries per al coneixement de l’estat del mantell nival i el perill d’allaus.

La predicció d’allaus es concreta en l’emissió diària, durant els mesos d’hivern i primavera, d’un butlletí de perill d’allaus. Aquest butlletí utilitza l’escala europea unificada de perill d’allaus i ha anat evolucionant al llarg dels anys adaptant-se a les necessitats dels usuaris i a la millora de la xarxa d’observació.

En els darrers anys s’ha intensificat la col·laboració amb la resta d’organismes responsables de la predicció d’allaus en l’àmbit pirinenc (Meteo-France i l’INM) amb l’objectiu d’homogeneïtzar les informacions que es donen a l’usuari.

Finalment, en aquest article, s’analitzen les condicions nivo-meteorològiques que varen donar-se al llarg de la temporada 2001-2002 i que van provocar nombrosos accidents per allaus.

>>>

Situations météo caractéristiques sur les grands reliefs français
Jean Jaques Thillet
Météo France

jean-jacques.thillet@wanadoo.fr

L’effet orographique
Il correspond aux réactions d’un relief, quelle que soit sa dimension, au déplacement de l’atmosphère.

« Au vent », l’ascendance de la masse d’air provoque son refroidissement, fréquemment la condensation de l’eau vapeur qu’elle contient donc la fabrication d’un nuage lié à la montagne. Ce processus d’« aggravation » peut conduire aux précipitations locales. Dans le cas où une perturbation déjà active aborde le relief, celle-ci s’en trouve notablement renforcée, d’autant plus que le vent est fort. C’est ainsi qu’une même zone de pluie peut donner 1 mm à Genève et 50 mm à Chamonix, davantage encore en altitude.

« Sous le vent », au contraire, dans la majorité des cas on constate une amélioration après « essorage » par la montagne : c’est l’effet de foenh qui gratifie d’un climat ensoleillé certaines régions (les Grands Lacs en Italie, Côte d’Azur en France, côte est de l’Espagne…).

L’effet orographique est donc la dominante du climat de montagne, parfois pour le meilleur (les vallées intérieures comme l’Engadine, le Valais bien abritées en hiver), ou pour le pire (intensification des précipitations au vent, jusqu’à la catastrophe : inondations, éboulements, avalanches…).

Quand la montagne crée son climat
L’effet orographique intervient d’autant plus que le temps est perturbé. La montagne est alors soumise aux assauts de perturbations externes. Par contre, quand s’installe le temps calme sous l’influence d’un anticyclone, le relief respire à son propre rythme. Un régime de brises s’organise. En hiver, elles sont très majoritairement « exportatrices » d’air montagnard froid en direction des basses vallées et des plaines. Cet air qui coule des sommets enneigés joue un rôle purificateur, expulsant les pollutions et favorisant l’épanouissement touristique. En été, elles sont globalement « importatrices » de l’air des vallées, ce qui conduit à contaminer la moyenne montagne par l’ozone générée par les grandes citées. Au renversement de brise, le soir, la pureté et la fraîcheur des sommets reprennent leurs droits, favorisent des nuits agréables et saines.

Montagne terre de contrastes
« En montagne, le temps change vite », dit-on. C’est une réalité dans la mesure où elle joue le rôle d’un catalyseur qui accentue les mutations de l’atmosphère. L’effet orographique anticipe des condensations qui n’apparaîtraient que plus tard en pays de plaine. Les effets de seuil font qu’un ciel dégagé devient brusquement nuageux sous l’effet des ascendances. De la même façon, un orage parvient quelquefois à « exploser » en guère plus d’une demi-heure dans un ciel auparavant serein. Heureusement, en général l’évolution est plus progressive et laisse aux alpinistes le temps de prendre des précautions de sauvegarde. En contrepartie, en hiver du moins, il est fréquent que les améliorations soient très rapides, la perturbation passée, tandis qu’en plaine s’installent nuages bas ou brouillard. L’effet de foehn gomme le mauvais temps dans les vallées sous le vent. Le contraste intervient aussi le long du profil d’altitude : partant de la plaine sous un ciel bas, froid et morose, on émerge en pleine lumière et douceur au-delà de 1.000 à 1.500 m, une fois franchie l’inversion de température qui verrouille la nébulosité dans les couches inférieures.

L’orage, la grande menace de l’éte
L’excès de chaleur dans les couches inférieures, un excès de froid dans les couches moyennes et supérieures fragilise l’édifice atmosphérique et déclenche l’orage. Celui-ci se présente essentiellement sous trois formes : l’orage isolé, l’orage frontal, la plage orageuse. L’orage isolé éclate de préférence en fin des après-midi qui terminent une période de beau temps. Très localisé et survenant à l’heure où les courses sont terminées, son danger est « sous contrôle ».Il n’empêche qu’ils peuvent être violents car ils expulsent l’énergie collectée dans un vaste secteur. L’orage frontal est lié en principe à un front froid. Selon le contraste chaud/froid à l’arrivée de la perturbation l’activité est plus ou moins intense. Le front est matérialisé par une ligne de cumulonimbus à laquelle personne n’échappe. Le danger est majeur quand la perturbation surprend des alpinistes en fin de nuit ou en début de matinée, à l’heure où ils sont proches des sommets. La plage orageuse, généralement associée à une goutte froide qui remonte d’Espagne ou à un marais barométrique, entretient une instabilité durable, entrecoupée d’accalmies éventuellement ensoleillées. Une situation qui n’autorise aucune sortie tant les conditions changent d’une heure à l’autre. Les orages associés ne sont souvent pas très violents car l’énergie est dissipée par multiples foyers qui la divisent.

Le bulletin météo ;
De toute évidence, il représente la meilleure prévention pour qui peut y accéder. En tant qu’ex-météorologiste de Météo-France, je ne peux qu’encourager les alpinistes et tous ceux qui ont besoin de prévisions à faire confiance à celles des Services nationaux à travers leurs stations décentralisées dont la mission est d’adapter la prestation au plus juste, c’est à dire aux conditions géographiques locales et aux besoins spécifiques. Les Services nationaux ont les moyens les plus puissants, la plus grande expérience, l’implantation la plus proche du terrain. Face aux incertitudes que la solution numérique et la faillibilité des prévisionnistes ne peuvent totalement éliminer, la solution réside dans l’expression du doute. Faire connaître clairement ses limites au jour le jour est une pratique honnête et efficace pour aider à la prise de décision ultime de l’usager. Bien entendu, la communication du doute doit s'exercer avec responsabilité, c'est à dire sans recherche un confort personnel (« ouvrir le parapluie »), mais en ayant conscience des répercussions que cette attitude peut entraîner. Il faut à la fois avoir le souci de la sécurité des alpinistes et éviter au maximum de gêner leur activité, surtout celle des professionnels, par une prudence excessive. Une ambition d'exigeance qui fait la difficulté et la noblesse du métier de prévisionniste.

Un mot aussi sur l'heure de mise à disposition du premier bulletin de la journée. Il y a quelques années, j'avais lancé une enquête dans un magazine de montagne très répandu en France. Entre autres questions, j'avais cherché à savoir à quelle heure l'alpiniste souhaitait le renouvellement du bulletin matinal. Le point moyen était ressorti à 6 heures locales. Besoin compréhensif d'une information rafraîchie avant d'engager une course ou de la poursuivre. Souvent la mise à disposition de la prévision initiale est retardée par une procédure d'analyse trop lourde. Je prétends qu'avec les moyens actuels on peut gagner beaucoup de temps en fonctionnant en mode « réflexe » : observation locale de prise de service + données du calculateur, du satellite, des radars... + expérience du type de temps détecté.

Les moyens d'informations modernes
Ils sont multiples et de plus en plus complets. La prévision peut être obtenue par répondeur, mais plus largement par la télévision avec tout un environnement complémentaire de cartes et images satellitaires qui en fait un média d'information et de formation très efficace et gratuit. La radio est moins riche mais plus facile à capter en tout lieu. La presse souffre d'un décalage un peu pénalisant, mais elle offre souvent des cartes fort utiles pour ceux qui connaissent les rudiments de la science. Personnellement, je souhaite depuis longtemps, et j'ai conduit des expériences ponctuelles concluantes, la présentation en continu (nuit et jour) au grand public de la situation météo complète et régulièrement actualisée à travers des écrans de télévisions placés dans les vitrines d'officede tourisme, de grands magasins (de sport notamment). Avec la banalisation des grands écrans plasma, cette mise à disposition d'une météo chatoyante, vivante, à l'impact puissant tant sur le plan opérationnel que pédagogique devrait, dans un proche avenir, faire faire un bond à la diffusion de la science météorologique. Ce média pourrait offrir toute la palette des connaissances « présentes » de l'état de l'atmosphère (photos satellitaires, imagerie radar, impacts foudre, isofronts, cartes des paramètres Synop du temps sensible, cartes « masses d'air », coupes dans le plan vertical des températures, des nuages, webcams...) et des perspectives futures (bulletins, cartes d'évolution des paramètres, préisos...). Par ailleurs, il est désormais possible d'alerter par portable les alpinistes, presque en tout lieu, lorsqu'une évolution imprévue les menace (irruption impromptue d'orages en fin de nuit ou début matinée, ou de tout autre phénomène dangereux comme un renforcement du vent, associé à une baisse de température...). L'organisation d'une veille spécifique me paraît souhaitable.

S’initier à la météo
Je ne crois pas qu’un profane même très éclairé puisse prétendre faire des prévisions à partir, par exemple, de la grande quantité de données techniques accessibles par Internet. Au reste, il n'a pas toujours la possibilité d'y accéder. Prévisionniste est un vrai métier qui réclame une solide formation et une pratique régulière pour se forger une riche expérience. Et puis, le spécialiste dispose à chaque instant de toute la puissance du réseau national et de l’organisation météorologique mondiale. La connaissance par le profane des éléments de la météo lui permet, associée à sa propre expérience de la nature et avec en tête le schéma d'évolution du dernier bulletin météo, de s'inscrire dans le scénario, de comprendre où il se situe par rapport aux phases critiques et d'adopter un comportement de précaution à court terme, apte à lui éviter des ennuis. L'initiation à la météo du grand public, hormis la formation scolaire, pourrait commencer par un apprentissage de la mesure de la température. Tout un chacun est concerné par ce paramètre. La plupart des gens disposent d'un thermomètre, la très grande majorité obtient des mesures insensées à partir d'une installation incohérente. Il s'ensuit plein de conséquences regrettables, l'une d'elle étant que le public porte de faux jugements sur les prévisions de températures annoncées, par la télévision notamment, par les services météo nationaux. J'imagine un moyen pour améliorer cette situation. Le service public national pourrait s'associer avec un fabricant d'instruments (classiques mais aussi ces centrales de mesures qui connaissent une grande vogue). En contrepartie du respect d'une charte de qualité exigeante, le fabricant pourrait aposer sur son matériel le logo du service national, certificat de justesse éprouvée. Produits plus chers que ceux vendus habituellement mais garants de fiabilité. Une notice d'emploi indiquant ce que signifie une température, précisant les conditions optimum d'installation, permettrait une sensibilisation du public à la représentativité des mesures. Enfin, activité commerciale oblige, un prospectus vantant les produits du service national complèterait habilement la documentation.

En conclusion, la météorologie est un fabuleux phénomène de société. Elle concerne toutes les activités humaines, des plus banales (comment habiller les enfants pour aller à l'école) aux plus sophistiquées (lancement d'une fusée). Les progès, grâce à l'informatique, ont été spectaculaires depuis 30 ans. L'essor des moyens de transmissions en décuplent l'impact en le rendant universel (la télévision, Internet, les mobiles...). Les activités économiques à risques (transports, agriculture, grands chantiers, bâtiment...), la sécurité (Protection civile..), les pratiques de loisirs exposées (montagne, mer...) justifient la mise en place de services spécifiques bien adaptés aux besoins courants mais surtout aux situations dangereuses (alertes proportionnées et dans les meilleurs délais). L'apprentissage de la météorologie élémentaire complétée par les particularités liées à une pratique exposée (alpinisme, voile, spéléo...) ne peut qu'être source d'épanouissement et d'abord un incontestable facteur de sécurité.

>>>

Traducció
Notes per a les Jornades de l’ACAM sobre Meteorologia de Muntanya
Jean Jaques Thillet Météo France
jean-jacques.thillet@wanadoo.fr

L’efecte orogràfic

Correspon a la reaccio d’un relleu, de les dimensions que sigui, al desplaçament de l’atmosfera.

"A sobrevent", l’ascensió de la massa d’aire fa que aquesta es refredi i, sovint, que es condensi el vapor d’aigua que conté, val a dir: que es formin núvols lligats a la muntanya. Aquest procés "d’empitjorament" pot resoldre’s en precipitacions locals. Quan una pertorbació activa escomet el relleu, en surt notablement reforçada, i més com més fort és el vent. Això fa que, a una mateixa àrea de pluja, hi puguin caure 1 mm a Ginebra, 50 mm a Chamonix i força més a les altures.

"A sotavent", en canvi, la majoria de vegades es constata una millora després d’haver-se "esbandit" a la muntanya: és l’efecte föhn o fogony, que proporciona un clima assolellat a determinades regions: els Grans Llacs italians, la Costa d’Atzur francesa, la costa oriental ibèrica…

L’efecte orogràfic, doncs, domina el clima de muntanya, a vegades per a bé (valls interiors com l’Engadina o el Valais ben abrigades a l’hivern), o per a mal (intensificació de les precipitacions a sobreventque acaben en catàstrofe: inundacions, esllavissades, allaus…)

La muntanya es fa el propi clima
L’efecte orogràfic pesa més com més pertorbat és el temps. En tal cas, la muntanya es troba sotmesa als assalts de pertorbacions exernes. En canvi, quan domina el temps tranquil per influència d’un anticicló, el relleu respira seguint el propi ritme. S’organitza un règim de brises, que a l’hivern són, la majoria, "exporten" aire de muntanya fred cap a les valls profundes i la plana. Aquest aire dels cims nevats té un paper purificador, esbandeix la contaminació i afavoreix el turisme. A l’estiu, en canvi, solen "importar" l’aire de les valls, que contamina la muntanya mitjana amb l’ozó generat per les grans ciutats. Ara, ranvespre, quan la brisa s’inverteix, la puresa i la frescor dels cims recuperen els drets i afavoreixen unes nits agradoses i saludables.

La muntanya, espai de contrasts
"A muntanya el temps canvia de pressa", se sol dir, i és veritat, perquè la muntanya fa de catalitzador que accentua les alteracions atmosfèriques. L’efecte orogràfic anticipa condensacions que trigarien més a aparèixer a la plana; fa que un cel serè s’ennuvoli bruscament per causa de l’altura, i que a vegades una tempesta "esclati" en poc més de mitja hora sota un cel ades completament estritllat. Per sort, les evolucions d’aquesta mena solen ésser més lentes, de manera que els alpinistes tenen temps d’adoptar les precaucions necessàries per a protegir-se. En canvi, a l’hivern si més no, passa que el temps hi sol millorar rapidíssimament, tot just passada la pertobació, quan, a la plana, s’hi instal·la broma baixa o boira. A les valls, i a sotavent, l’efecte fogony, o föhn, hi embassa el mal temps. També es dóna aquest contrast sobre els perfils d’altura: pujant de la plana, on fa un cel tapat, fred i trist, mes amunt dels 1.000-1.500 metres, hom surt a plena llum, d’aire dolç, una volta superada la inversió de temperatures que ferma la nebulositat a les capes inferiors.

Les tempestes, la gran amanaça de l’estiu
L’excés de calor a les capes inferiors, i un excés de fred a les capes mitjanes i superiors fragilitza l’edifici atmosfèric i desferma una tempesta. Essencialment, aquesta pot presentar tres formes: de tempesta aïllada, de tempesta frontal i d’onada tempestuosa. La tempesta aïllada sol desfermar-se, preferentment, a primera hora de la tarda, a la fi d’un període de bon temps. Molt localitzada i solent caure quan ja s’ha fet el recorregut, és d’un perill "controlat". Això no vol pas dir que no pugui ésser violenta, puix que esbandeix l’energia aplegada en un sector molt vast. La tempesta frontal va, en principi, lligada a un front fred. Segons el contrast calent/fred al moment d’arribar la pertorbació, l’activitat és més intensa o menys. El front es concreta en una línia de cumulonimbus que no estalvia ningú. El perill és més gros quan la pertorbació sorprèn els alpinistes a última hora de la nit o a trenc de matinada, que és quan són a prop dels cims. L’onada tempestuosa, generalment associada a una gota freda que puja d’Espanya o a un marasme baromètric, manté una inestabilitat duradora, entrellaçada de calmes que poden ésser assolellades i tot. Aquesta situació no permet cap sortida, atés que les condicions canvien de l’un moment a l’altre. Si les tempestes que hi van associades no són gaire violentes, és perquè els molts focus que la divideixen en dissipen l’energia.

L’informe meteorològic
És, no cal ni dir-ho, la millor prevenció, sempre que es pugui sentir. En condició d’ex-meteoròleg de Météo-France, no puc fer sinó animar els alpinistes i tothom qui necessiti les prediccions del temps a confiar en les dels serveis nacionals, que disposen d’estacions descentralitzades amb la missió d’adequar-se a la realitat immediata, val a dir: a les condicions geogràfiques locals i a les necessitats específiques dels interessats. Els serveis nacionals tenen els mitjans més poderosos, una experiència considerable i una implantació molt acostada al terreny. En cas d’incertesa, que ni la solució numèrica ni la fal·libilitat dels qui fan les previsions no poden pas eliminar completament, la solució consisteix a dubtar. Fer saber clarament, cada dia, els propis límits és una pràctica honesta i eficaç que ajuda l’usuari a prendre la decisió última. Naturalment, la comunicació del dubte s’ha de fer d’una manera responsable, val la dir: no pas per comoditat personal ("per cobrir-se"), sinó amb plena consciència de les repercussions que aquesta actitud pot tenir. Cal, tot alhora, preocupar-se de la seguretat dels alpinistes i evitar de totes passades de destorbar llurs activitats, sobretot la dels professionals, per excés de prudència. És en aquesta ambició d’exigència que radica la dificultat i la noblesa de l’ofici de predir el temps.

Una paraula sobre quan s’hauria de difondre el primer informe del dia. Fa uns quants anys vaig fer una enquesta des d’una revista muntanyenca francesa de gran tiratge. Entre més preguntes, hi demanava a quina hora volien els alpinistes que es difongués el primer informe matinal. La mitjana de respostes demanava que es fes a les sis, hora local, un desig perfectament comprensible, perquè és l’hora d’emprendre un recorregut o de prosseguir-lo. Sovint la publicació de les previsions inicials es retarden per uns procediments d’anàlisi massa feixucs. La meva idea és que amb els mitjans actuals es podria guanyar molt de temps a base de funcionar de manera "reflexa": observació local del servei + dades de l’ordinador, del satèl·lit, dels radars… + experiència del tipus de temps observat.

Mitjans d’informació moderns
N’hi ha molts, i com més va, més complets. L’informe meteorològic es pot aconseguir per responedor telefònic automàtic, però més generalment s’obté per televisió, amb un entorn complementari de mapes i d’imatges satel·litals que en fan un mitjà d’informació i de formació eficacíssim i gratuït. La ràdio no és tan rica, però més fàcil de captar des de tot arreu. La premsa ofereix unes prediccions una mica desfasades, però sovint presenta mapes força útils per als qui tenen rudiments de meteorologia. Personalment, fa temps que desitjaria, i n’he fet experiències puntuals conclusives, una presentació ininterrompuda (nit i dia) al gran públic de l’estat meteorològic complet i actualitzat regularment des de pantalles de televisió situades als aparadors de les oficines de turisme i dels grans magatzems (sobretot d’esports). Amb la banalització de les grans pantalles, aquest posar a disposició una informació del temps cridanera, viva, d’impacte operacional i pedagògic, en un futur pròxim hauria de fer fer un salt a la difusió de la ciència meteorològica. Aquest mitjà podria oferir tota la paleta dels coneixements "actuals" sobre l’estat de l’atmosfera (fotos de satèl·lit, imatges de radar, impactes fulminants, isofronts, mapes de paràmetres sinòptics del temps sensible, mapes de "masses d’aire", seccions del pla vertical de temperatures, núvols, webcams…). D’una altra banda, ja és possible, gairebé a tot arreu, d’alertar per telefonia mòbil els alpinistes, si els amenaça una evolució imprevista (irrupció sobtada de tempestes a última hora de la nit o a trenc de matinada, o de qualsevol altre fenomen perillós, com un reforçament del vent, lligat a una baixada de les temperatures…). Em semblaria desitjable l’organització d’una guàrdia específica.

Iniciació a la meteorologia
No crec pas que un profà, per culte que sigui, pugui aspirar a fer prediccions a partir, per exemple, de la munió de dades tècniques accessibles via internet. D’una altra banda, tampoc no té sempre la possibilitat d’accedir-hi. La previsió del temps és un autèntic ofici que demana una sòlida formació i una pràctica regular que permeten d’adquirir una rica experiència. Això a banda, l’especialista disposa a cada instant de tot el poder de la xarxa nacional i de l’organització meteorològica mundial. Un coneixement elemental de la meteorologia, més una experiència personal de la natuta i ell coneixement de l’esquema evolutiu de l’últim informe meteorològic, permet al profà de situar-se, d’avaluar la fase crítica en què es troba i d’adoptar un comportament de cautela a curt terme que el salvi d’un gros maldecap. La iniciació meteorològica del gran públic, fora de la formació escolar, podria començar per aprendre a mesurar les temperatures, un paràmetre que concerneix tothom. Si gairebé qualsevol té un termòmetre, la majoria en treu mesures insensates per culpa d’una instal·lació incoherent, amb tot de conseqüències lamentables, com ara que la gent consideri enganyoses les prediccions fetes sobre les temperatures, sobretot des de la televisió, pels serveis meteorològics nacionals. Em penso que hi hauria una manera de millorar aquesta situació. El servei nacional podria associar-se amb un fabricant d’instruments (clàssics, però també d’aquestes ‘estacions del temps’, tan en voga avui). En canvi de respectar un codi de qualitat exigent, el fabricant podria enganxar als seus productes el logo del servei nacional, una volta obtingut el certificat d’exactitud. Els productes, és clar, serien més cars que no pas els que es venen habitualment, però tindrien una garantia de fiabilitat. Un full d’instruccions indicant què significa una temperatura, precisant les condicions d’instal·lació òptimes, ajudaria a sensibilitar el públic a la representativitat de les mesures. Finalment, el comerç és el comerç, un prospecte relacionant els productes del servei nacional podria completar hàbilment aquesta documentació.

En conclusió, la meteorologia és un fenomen social fabulós. Afecta totes les activitats humanes, des de les més banals (com vestir les criatures per portar-les a escola) fins a les més sofisticades (llançament d’un coet). Des de fa trenta anys i mercès a la informàtica, les previsions han fet uns progressos espectaculars. La gran expansió dels mitjans de transmissió en multipliquen l’impacte d’una forma universal (televisió, internet, mòbils…). Les activitats econòmiques de risc (transport, agricultura, construcció, grans obres…), la seguretat (protecció civil), les pràctiques de lleure exposades (muntanya, mar…), justifiquen la implantació d’uns serveis específics ben adaptats a les necessitats corrents, però sobretot a les situacions perilloses (amb alertes adequades i amb els millors intervals). Un aprenentatge de la meteorologia elemental, completat amb les particularitats pròpies d’una pràctica exposada (alpinisme, vela, espeleologia…) només pot ésser una font d’enriquiment i, d’entrada, un factor de seguretat incontestable.

>>>

Problems of the numerical weather prediction in mountainous areas
J.C. Quiby and F. Schubiger
Federal Office of Meteorology and Climatology
Zurich, Switzerland
jean.quiby@meteoswiss.ch

TodayToday the technique of producing weather forecasts by integration of numerical models simulating the atmospheric processes is well establish and intensively used in most of the National Weather Services and in several Regional Weather Services for the operational production of the short- and medium range weather forecasts.

Independently of the intrinsic weakness of this method (which is due to the use of a pure deterministic procedure for forecasting only partially deterministic phenomena), there are still technical difficulties which have not yet - at least in operational mode - found a solution.

Where our present numerical weather models still show today systematic difficulties is in the simulation of the interaction between the atmosphere - more precisely the atmospheric flow - and the mountains.

We see at least 5 areas, not all independent of each other, where we are using sub-optimal formulations for the representation of this interaction. Two of these areas concern directly two meteorological parameters: the wind and the precipitations.

The two others are more technical. They deal with the radiation, the horizontal pressure gradient and with the gravity wave drag.

In this presentation, we shall restrict ourselves to the two problem areas directly connected with the wind and the precipitations and shall very briefly mentioned the problem linked with the radiation.

>>>

Problemes de previsió numèrica del temps de muntanya
J.C. Quiby i F. Schubiger
Servei Federal de Meteorologia i Climatologia
Zuric, Suïssa

Avui les tècniques de previsió meteorològica basades en la integració de models numèrics que simulen els processos atmosfèrics ja s’han consolidat molt, i les apliquen intensament la majoria de serveis meteorològics nacionals i regionals per obtenir previsions operatives del temps, d’abast curt i mitjà.

A banda la feblesa intrínseca del mètode (deguda al fet d’aplicar procediments purament deterministes per predir fenòmens sols parcialment determinístics), s’hi han d’afegir problemes tècnics que no tenen solució, si més no en un pla operatiu.

On els actuals models numèrics del temps encara presenten dificultats sistemàtiques és en la simulació de la interacció entre l’atmosfera (més precisament: el corrent atmosfèric) i les muntanyes.

És així que trobem, pel cap baix, cinc àrees, no totes independents les unes de les altres, en què es fan servir formulacions subòptimes per representar aquesta interacció. Dues d’aquestes àrees afecten directament dos paràmetres meteorològics: el vent i les precipitacions. Les altres tres són més tècniques, i tenen a veure amb la radiació, el gradient de pressió horitzontal i amb el fregament ondulatori de la gravetat.

En aquesta presentació ens limitarem a parlar de les dues àrees problemàtiques directament lligades al vent i a les precipitacions, i tocarem molt de passada el problema lligat a la radiació.

>>>

Les muntanyes, les comunicacions digitals i meteosort
Ramon Baylina
Observatori meteorològic de Sort

meteosort@meteosort.com

Amb aquest enunciat vull conjuminar tres de les meves activitats més engrescadores.

Des de ben petit el pare ja em portava d’excursió, sobretot per la comarca del Solsonès, concretament a St. Llorenç de Morunys. Per tant, ni el Port del Comte, ni la Serra del Verd, ni l’enigmàtica Busa no tenien secrets per a mi. Altrament, muntanyes més llunyanes, com el sensacional Pedraforca o la imponent Serra del Cadí, necessitàvem més dies per a conèixer-les plenament.

Aquestes excursions, amb les vivències corresponents, varen quallar dins meu, i amb el pas dels anys es varen multiplicar. Les activitats com a estudiant a Sta. M. del Collell, el meu pas pels minyons escolta i els campaments que es varen organitzar, com el camp de l’aventura o el camp de la joia, em van decidir, de més gran, a fer-me soci del Centre Excursionista de Catalunya, entitat a la qual vaig pertànyer durant més de vint-i-cinc anys, fins a la meva arribada a Sort l’any 1983, després de les riuades del novembre de 1982, per fer-me càrrec de l’Escola de Caiac, malmesa per les aigües furioses de la Noguera Pallaresa.

Uns anys abans i per causa de la feina en una empresa familiar en què feia festa el dilluns, agafava una petita moto i amb la motxilla me n'anava al Turó de l'Home, al Montseny, on hi ha un Observatori Meteorològic. Allí, en Fernando Garcia de Castro m’ensenyava com funcionaven tots els aparells meteorològics. Recordo que era feliç a la muntanya d’ametistes, a 1.715 metres d’altura, amb aquella vista impressionant i uns aparells que en aquella època encara no sabia gaire per a què servien, però que eren encisadors. Recordo que allò que em va cridar més l’atenció va ser l'heliògraf, l'aparell que mesura les hores de sol, la bola de vidre màgica on es reflectia el refugi del Turó de l’Home cap per avall..., sensacional.

Passaven els anys i les visites al Turó de l’Home es repetien periòdicament, sobretot a l’estiu, però també a l’hivern, des de St. Celoni, i en somnis em continuo veient a dalt d’una muntanya envoltat d’aparells meteorològics. Corren els anys, però el sommi no es compleix, em caso amb la Marisa, que havia conegut a un campament del CEC a Bujaruelo, a Ordesa, tenim tres criatures i, quan la més petita tenia tres anys, surt l’oportunitat de pujar a treballar al Pallars Sobirà, concretament a Sort, per fer-me càrrec de l’escola de Caiac. L'alegria del canvi (en aquella època ho passàvem molt malament econòmicament) i la possibilitat que el meu somni es pogués fer realitat em van decidir a agafar aquella feina... Va ser la nostra salvació.

Som a final de l’any 1985 i després de molt buscar em regalen el primer abric termomètric, i amb un termòmetre de màxima i mínima i un pluviòmetre comença la història del futur Observatori Meteorològic de Sort.

Al cap de cinc anys ja tinc tot el material d’un observatori complet, i no entrarem ara en temes climàtics, ni en sèries continuades, ni en dades, que, tot això, ja ho tinc molt estructurat, i les dades són disponibles a l’INM i també a l’Arxiu Comarcal de Sort. El Servei de Meteorologia de Catalunya instal·la a Sort la cabina de control d’ozó troposfèric i de pluja àcida, cosa que es complementa darrerament amb la segona estació de radiosondatge de Catalunya. El somni d’un afeccionat a la meteorologia s’ha fet realitat del tot.

Radioaficionat des de l’any 1975 amb l’indicatiu EA3AUC (EA vol dir Espanya, 3 significa Catalunya i AUC és el meu indicatiu), mai no m’hauria pogut pensar que amb els anys aquesta afecció m’aniria esplèndidament per a la meteorologia, ni que prestaria un magnífic servei als refugis de muntanya del Pallars.

Ser radioaficionat et permet, si vols, ser membre de la xarxa Remer (Radio-emergència de Protecció civil), i tots els refugis tenen emissores a la freqüència de 146.750 Mhz, amb un desplaçament de menys de 600 Kc i amb un subtò especial per a evitar interferències. Al Pallars en tenen, d’emissores d’aquestes, el Refugi Vallferrera (Pica d’Estats), el Refugi Ernest Mallafrè (Encantats) i el refugi Certascan (llac de Certascan); també hi ha radioaficionats de la zona que formen part de la xarxa, com ara el responsable de l’Observatori Meteorològic de Sort. Però no n'hi hauria pas prou amb tot això, perquè les muntanyes compliquen les comunicacions, i molt, com sigui que en FM (que és el sistema de transmissió que es fa servir), l'ona és molt lineal; això fa que es necessiti un reemissor que amplifiqui el senyal perquè pugui arribar a tots el racons de la comarca. Aquest reemissor és al Pic de l’Orri, a 2.440 metres, i té una cobertura extraordinària (arriba a Lleida amb tota facilitat).

El responsable de la zona, en aquest cas l’observador meteorològic de Sort, té un indicatiu propi, que és T-8, i coordina totes les emissores de la comarca. La informació meteorològica és bàsica i s’envien comunicats als refugis sobre possibilitats de tempestes, nevades o risc d’allaus en benefici de l'excursionista que recorre l’indret. Alhora, el refugi Certascan i el refugi Vallferrera disposen de pluviòmetres Hellman i termòmetres i transmeten dades a organismes com la ràdio o la televisió.

La ràdio i la meteorologia també van molt lligades amb els mapes del temps, que un seguit de països transmeten per radiofacsímil. El radiofacsímil és el sistema que determinats països fan servir per transmetre els mapes del temps als vaixells de tot el món; el sistema ja és molt antic: el va inventar Rudolf Hell l’any 1920 per a les transmissions militars. Consistia en una mena de màquina d'escriure connectada a una emissora de ràdio; la transmissió era telegràfica, però qui manipulava la màquina no havia pas de saber morse; ja ho feia tot la màquina.

Aquest sistema, molt millorat, és aplicat per dos col·lectius: els radioaficionats, en les seves comunicacions particulars; l’altre, i els organismes oficials de meteorologia. En el cas que ens ocupa, el Servei Meteorològic Alemany (d'ara endavant DWD) transmet per radiofacsímil a les bandes de 3.855 Khz ; 7.880 khz i 13.882,5 khz en BLU (banda lateral superior). Per rebre aquestes emissions de ràdio es necessita un receptor multibanda que disposi de BLU, unes bones antenes d’ona curta, un petit modem o la targeta de so de l’ordinador i un programa que "traduexi" aquests impulsos: el programa més conegut és el JVCOMM32, que és el que té l’Observatori de Sort, però n'hi ha més de prou bons. El soroll que se sent pel receptor de ràdio és molt semblant al del fax del telèfon.

DWD transmet mapes de tota mena: mapes de situació d'icebergs, mapes de temperatures de mar, mapes isobàrics a 36, 48, 72 i 96h, mapes a 500 hpa, mapes de temperatures a 850hpa, etc. Tots els mapes, els transmet en les freqüències de ràdio esmentades i, segons l’època, hom escull la freqüència de ràdio de més qualitat.

Alguns d’aquests mapes són rebuts diàriament per l’Observatori de Sort, i una volta passats pel Photoshop per eliminar-ne les interferències, es publiquen a la web perquè se’n serveixin un bon nombre de col·lectius de tot Europa.

Com que són transmissions via ràdio, el senyal pot ser més bo o més dolent, i el mapa és de més qualitat o menys, cosa que depèn de molts factors, com ara la propagació atmosfèrica, el receptor de ràdio, el tipus d’antena o simplement les taques solars. És a dir, que les antenes i el receptor tenen un paper molt important en la qualitat final del mapa rebut. Entre els radioaficionats corre aquesta dita: més val una bona antena i un receptor dolent, que no pas un bon receptor i una antena deficient. És per això que l’observatori té antenes diferents que puguin abraçar tot l’espectre de les emissions de ràdio, i segons el moment se n'utilitza una o una altra.

>>>

Situacions meteorològiques de risc al Pirineu Oriental i funció dels refugis d'alta muntanya
Lluís Tripiana
Alpinista, Monitor - Guia d’alta muntanya i Fundador del Club Excursionista Vallalta

Considerant com a Pirineu Oriental la zona que va des de la Cerdanya fins el Mediterrani, donada l’alçada d’alguns dels seus cims, (quasi els 3000 metres) i proximitat amb el mar, ens dona varis tipus de clima:

  • A la baixa muntanya, (Roselló, Empordà), hi trobem un clima mediterrani.
  • A la muntanya mitja: al Vallespir, el clima és subpirinenc, mentre que al Conflent és pirinenc sec.
  • A l’alta muntanya, (cims de més de 2300 metres, Carlit, Canigó, i muntanyes del Ripollès), el clima és alpí.
  • La influència climàtica alpina, pateix una degradació al llarg dels Pirineu Oriental, en direcció al Sud i Mediterrani, mentre que cap a Llevant persisteix el clima humit, (Albera). Al Capcir, i sobretot a l’hivern, el clima és del tot rigorós donada la orientació d’aquesta sub-comarca, al Nord.

    Un cop feta aquesta petita introducció, que espero que sigui prou orientativa del que ens hi podem trobar en aquestes contrades, ja os podreu fer una idea del que hem hagut de passar el qui com jo ens dediquem a ocupar el nostre temps lliura a "passejar-hi".

    Abans, però, de començar a explicar algunes de les meves experiències relacionades amb el temps, que he viscut en aquesta zona dels Pirineus, (que com veureu, totes tenen a veure amb el mal temps), caldria fer un petit aclariment: penso, i és una opinió personal, que nosaltres, els aficionats a la muntanya, i em refereixo als qui ens prenem la muntanya com una forma de viure i no pas com a un esport o una simple activitat per gaudir de la naturalesa, el paisatge o per passar el diumenge, ens agrada aquesta, faci el temps que faci, tant si fa sol, com si neva, plou o fa vent, al igual que els meteoròlegs, els hi ha d’agradar més ensenyar un mapa ben ple de símbols de pluja, llamps i calamarsa.

    Al llarg de la meva vida d’alpinista, he recorregut una gran part dels Pirineus, dels Alps i dels Andes, i lògicament, m’he trobat amb situacions apurades meteorològicament parlant. Em centraré, només amb les que m’he vist implicat al Pirineu Oriental, en el qual, com tots sabem, les seves muntanyes no es caracteritzen per ser molt escarpades, ans el contrari, la majoria solen ser mes aviat rodonetes, amb pendents mes aviat suaus i cims amplis, sobre tot a la zona d’Ull de Ter i de Núria. Es a dir, els seus perills venen donats majoritàriament pels canvis de temps, pel fort vent que sol bufar a la zona de Vall Ter, i a la boira, molt traïdora a la part de Malniu i Puigpedrós a la Cerdanya, y a la banda de Núria.

    >>>

    Climatologia al refugi de Certascan, 2240 m.
    Alejandro Gamarra Paunero
    Guarda del refugi de Certascan

    Vaig iniciar-me en el mon de l'alta muntanya pirenaica hivernal als 14 anys pujant entre d'altres el cim de l'Aneto de 3404 m., punt culminant dels Pirineus. Als 16 començo l'escalada i als 19 ja faig les primeres ascensions amb esquís de muntanya.

    L'any 1983 m'engresco i vaig a viure a l'estiu a l'alta muntanya, guardant el refugi de Certascan. Posteriorment començo a treballar els hiverns de monitor d'esquí i així passo tot l'any lligat a l'alta muntanya amb tots els inconvenients que comporten les adverses condicions meteorològiques en que es desenvolupa la meva activitat diària.

    SITUACIÓ
    El refugi de Certascan es troba al costat de l'estany d'alta muntanya més gran del Pirineu, a l'extrem nord-occidental de Catalunya. De fet és el refugi guardat més a prop de la cresta divisòria amb França, es troba a tant sols 1'6 km., i les seves coordenades son: 42º42'14" Nord i 1º18'24" Est.

    Dintre de la comarca del Pallars Sobirà, al Nord trobem com ja hem dit França, amb el petit municipi de Ustou i Aulòs (Aulús-Les-Bains) a 750 m., a l'Oest està el riu Noguera Pallaresa i la Vall d'Aran, a l'Est la Vallferrera i Andorra i al Sud el municipi de Tavascan a 1117 metres.

    El cim culminant és el pic de Certascan de 2853 metres i els desnivells són impresionants sobretot en el vessant Francés 2103 metres de precipici per arribar en 7 km., en línia recta a Aulòs.

    DADES METEOROLÒGIQUES
    Els registres meteorològics del refugi de Certascan, són únicament de temperatura i pluviometria de 100 dies de l'estiu: del 13 de juny fins al 22 de setembre dels últims 8 anys (1995 al 2002).

    També he utilitzat per confeccionar aquest estudi les dades de l'estació automàtica de Certascan, instal·lada per l'Institut Cartogràfic de Catalunya per confeccionar els butlletins del perill d'allaus. Les dades es corresponen a les últimes dues temporades hivernals (2000 al 2002). L'estació realment està situada a la vall de Noarre a 2400 metres i uns 3 kms., del refugi.

    Les dades de meteo Sort són del Ramón Baylina, i les altres dades provenen de diferents fonts citades a la bibliografia.

    CLIMATOLOGIA:
    Malgrat la manca d'una àmplia base de dades meteorològiques de la zona, la importància d'aquesta contrada pirenaica en fa interessant aquesta primera aproximació, si be algun especialista en la matèria podria treure més bones conclusions.

    Ens trobem en una zona d'alta muntanya i això fa que en pocs quilòmetres de distància es puguin reunir climes totalment diferents. Els grans desnivells, l'orientació, l'alçada dels cims, la persistència de la neu, la morfologia de les crestes, etc., determinen aquesta variabilitat.

    La influència de les depressions que arriben a Certascan i provoquen pluges, nevades, vent molt fort i baixada de les temperatures sempre provenen de l'Atlàntic, entrant sobretot del NW, però també poden arribar amb vents del Nord. Les del Mediterrani acostumen a venir molt desgastades, així com les de l'oest i el SW. Si be en ocasions també aquestes arriben amb energia i provoquen precipitacions, no tenen la força amb la que han entrat ja sigui per la zona de Ulldeter i Núria (Mediterrani) o per la zona de Boí Tahull i Port Ainé (Oest o Sud-oest) referint-nos a zones d'alta muntanya amb clares delimitacions.

    Malgrat aquesta clara influència atlàntica, la cresta pirinenca és un fre pels núvols i en moltes ocasions podrem veure el típic mar de núvols en el vessant francès, mentre que al nostre llueix un sol esplèndid. Però alguna tarda, normalment de les 16 a les 18 hores, si s'aixeca una mica de vent, la boira pot superar la cresta per guanyar terreny i cobrir-nos totalment.

    Encara que en ocasions hi han tempestes d'estiu molt violentes, no són molt habituals i a vegades veiem com s'acosten al refugi, però el vent del que parlàvem abans des de França la retorna al sud, i ens lliurem de la precipitació. De fet aquest estiu durant una tempesta elèctrica per la nit, vaig arribar a comptar 1 llamp cada dos segons.

    També és força habitual trobar-nos dins d'una gran tempesta, amb temperatures molt baixes, intenses nevades o pluges i vent molt fort (en grans tempestes a Certascan sempre fa molt vent) i en quan baixem un parell de quilòmetres en direcció a Tavascan pot estar núvol i inclòs lluir el sol. Fet que podem comprovar en veure les grans diferències de precipitació en ambdós observatoris malgrat la seva proximitat.

    En aquesta zona és molt determinant l'influencia de l'alçada, sobretot perquè les tempestes Atlàntiques han de travessar la serralada i romanen enganxades a les muntanyes, però al cap de pocs quilòmetres s'esvaeixen.

    >>>

    Observatoris de Muntanya a Catalunya:
    Turó de l'Home, 1.712 m. i la Molina, 1.750 m.

    Joan Pardo Gil
    observador meteorològic

    Primer de tot, voldria dir que aquest escrit pot semblar, especialment als més joves, de mal entendre, sobretot avui que la tecnologia ho envolta pràcticament tot. Algunes de les coses que més endavant explicaré poden semblar inversemblants, però prego que ens situem seixanta anys endarrere. (nota de l’autor)

    L'any 1939, el mes d'octubre concretament, vaig ser destinat a l’observatori del Turó de l’Home (Montseny), lloc prou conegut de la meteorologia catalana i dels excursionistes de Catalunya.

    En aquelles dates, tot just acabada la guerra civil espanyola, les coses no eren pas com ara. Per exemple, no hi havia comunicació, per carretera, de Sant Celoni a Santa Fe; no hi havia automòbils, ni privats ni públics, que cobrissin el recorregut de 22 km entre Sant Celoni i Santa Fe. El ferrocarril de Barcelona a Sant Celoni, de vapor, hi trigava ben bé quatre hores, a fer el trajecte. Una vegada a Sant Celoni, calia caminar, muntanya amunt, fins a Santa Fe, unes cinc hores i un amb gran desnivell fins al Turó de l'Home, carregat amb una feixuga motxilla de vint-i-cinc quilos, entre roba i menjar de l’època. Fins l'any 1941, quan es va obrir l’hotel de Santa Fe, a l’estiu, no es va establir un servei d’autobusos públics, el diumenge i el dimecres, que va mitigar la dificultat.

    Així, doncs, de l’octubre del 1939 fins l'agost del 1941, vaig fer no sé pas quantes vegades el recorregut del Turó de l’Home a Sant Celoni, de pujada o de baixada, amb pluja, amb neu, de dia i de nit, segons l’època, amb boira o calamarsa, fent vivac, a l’estiu, sota un pi, i tornem-hi l’endemà.

    >>>

    La meteorologia, l'eiger i altres consideracions
    Joan Cassola Coenders

    La meteorologia i l’alpinisme estan íntimament unides. És el factor bàsic i primer a considerar en qualsevol aventura alpina. Sense bon temps no se’n pot començar cap i, si per mala sort, el mal temps irromp a escena, tot pot acabar en tragèdia. És el factor que fa que, si es vol assegurar una escalada a priori cal planejar-la de manera que no superi el 60% de les capacitats del muntanyenc: l’altre 40% ens caldrà per sortir de la tempesta. Un exemple per il·lustrar-ho.

    Quan era jove i començava a fer muntanya, recordo que durant unes quantes temporades seguides hi havia excursionistes que morien als Encantats durant la tardor. Fins que no vaig tenir una mica d’experiència no ho vaig entendre. A finals d’estiu aquells muntanyencs de nivell mitjà anaven a una muntanya que els feia molta il·lusió. Llavors es trobaven amb la primera tempesta de tardor (que a alta muntanya pot ser plenament hivernal) i quedaven superats en les seves possibilitats.

    La història de l’alpinisme està farcida de tragèdies a muntanyes emblemàtiques a causa de la meteorologia. Potser el núvol més famós de la història és el que va amagar la progressió de Mallory i Irvine l’any 1924 que estava sent observada des del camp base de l’Everest. Fins fa molt poc no es va poder demostrar que no havien fet cim quan una expedició americana va trobar el cos intacte de Mallory als vessants de l’aresta est del sostre del món.

    Una experiència impressionant que he viscut va ser durant l’ascensió de l’aresta de Peuterey, la ruta més llarga per accedir al Montblanc, que comença per l’aiguille Noire, immensa i fantàstica agulla de granit i que requereix un dia llarg d’escalada. Durant el bivac al seu cim es va desencadenar una tempesta d’estiu. No us podeu imaginar el que és estar tota una nit sencera assegut sobre la corda enrotllada fent un jaç aïllant del sòl, veient espetegar llamps i llampecs l’un darrere l’altre al mateix centre on es produeixen i enfilats dalt un parallamps de 3800 m d’ alçada. Sortir-se’n va ser una sort considerable.

    Així mateix, però, la meteorologia proporciona les experiències més místiques del paisatge. Compareu, sinó per exemple, les narracions sempre tràgiques de Bonatti amb les idíl·liques de Rebuffat. Són els dols pols oposats d’experiència viscuda a muntanya. Però aquestes dues mirades en realitat són una. No hi ha una natura dolenta i una de bona, sinó diferents capacitats d’adaptar-s’hi.

    L’alpinisme ha sigut l’últim terreny on la humanitat ha tingut ocasió d’aplicar allò que se’n deia la lluita èpica a la manera de les cròniques medievals i la meteorologia hi ha tingut un paper destacat, perquè sense meteorologia adversa no hi ha èpica a muntanya. Com deia Mallory, lluitar i comprendre, aquesta és la llei. És una de les facetes del coneixement, totes les altres són més tranquil·les o més plaents. I la muntanya paradigmàtica d’això de què parlo és l’Eiger. Tradicionalment, en el món de l’alpinisme, s’havia considerat l’Eiger com una paret on s’hi anava a patir. Eiger significa ogre en alemany, el devorador d’homes. Una paret ombrívola, enorme, grisa, de mala roca. Si l’alpinisme és l’art de recórrer els més grans perills amb la més gran prudència, l’Eiger s’escapava d’aquest domini. Per afrontar-lo s’havia de renunciar a tota prudència. Es podia ser feliç a qualsevol muntanya menys a l’Eiger. En Gaston Rebuffat, enamorat de totes les muntanyes i que el va pujar, no el va estimar mai.

    La història de la seva conquesta és prou coneguda: escaladors alemanys van trobar allà el seu camp de joc en uns temps on volien demostrar moltes coses al món. Alpinistes congelats, estrellats al peu de la paret, la seva agonia observada amb prismàtics des de la confortabilitat d’un xalet suís a uns quants centenars de metres de distància. Aquesta història va marcar la reputació de l’Eiger. Però això va canviar quan va ser escalat per Messner i Habeler al 1974 en només 10 hores. Aquest horari eliminava els perills objectius (mal temps i caiguda de pedres). És a dir, en alpinisme seguretat i rapidesa van junts.

    Quan l’home penetra a la natura, que està carregada de perills fatals, les accions humanes com pensar, analitzar i jutjar es tornen no funcionals, doncs és impossible que surtin per moments. O sigui que només hi ha una manera d’atravessar els perills de la naturalesa amb seguretat. Aquesta manera és estar amb comunió amb la natura.