Jeroni Lorente Castelló
Departament d’Astronomia i Meteorologia
Universitat de Barcelona
Des de temps immemorial l’home sempre ha volgut modificar les condicions atmosfèriques del seu entorn. Unes vegades amb la intenció d’estimular la precipitació en períodes prolongats de manca de pluja i d’extrema de sequera. I unes altres amb l’objectiu d’evitar les catàstrofes que les condicions meteorològiques adverses desencadenen de tant en tant a força punts del nostre planeta: inundacions causades pels aiguats, destrosses causades pels vendavals, pedregades de fortes tempestes, llamps, gelades, onades de fred o de calor...: un ample ventall de possibles desastres qualificats sovint “d’índole meteorològica”, però que ben sovint responen a mancances o a precarietat de les infrastructures.
Encara que en meteorologia moderna sempre s’hagi considerat inviable aquest objectiu, fins i tot a escala local, atesa l’enorme quantitat d’energia necessària per a la formació o modificació substancial de qualsevol pertorbació o sistema meteorològic capaç de produir precipitació, algunes experiències amb nuclis de gel artificial dutes a terme a mitjan segle XX (Vonnegut, 1947) van demostrar que petites variacions de l’estat d’alguns sistemes nuvolosos podien trencar certs equilibris metastables i desencadenar, intensificar o modificar la forma de les precipitacions que produeixen. Les nombroses experiències d’actuacions en el camp que podríem denominar de la microfísica dels núvols han corroborat els efectes de modificació dels núvols i dels hidrometeors que produeixen, encara que l’avaluació del rendiment de les tècniques aplicades hagi estat sempre més problemàtica (Dessens, 1986; Simeonov, 1996, i alguns autors més). Les actuacions des de terra per a alterar les condicions locals de temperatura, humitat, vent, insolació, etc., han estat també molt freqüents i són primordials en l’agricultura moderna.
No obstant això, la pretensió que el progrés i els avenços tècnics permetran en el futur un temps atmosfèric adequat a totes les activitats humanes resulta no sols utòpica, sinó també contradictòria, si tenim en compte que cada activitat requereix un temps idoni, no sempre coincident amb el de les altres activitats. La frase “mai no plou a gust de tothom” pot resumir aquesta problemàtica.
Per una altra banda, la influència humana en el temps i en el clima, molt evident en el canvi climàtic antropogènic actual, es pot considerar també una modificació artificial del temps, que s'hauria de denominar “involuntària”. I és que l’augment de l’efecte hivernacle no ha estat pas volgut expressament, encara que, fa més de cent anys, ja se sabia el paper que té en el balanç d’energia atmosfèrica (a final del segle XIX Svante Arrhenius va preveure augments de la temperatura global a la superfície terrestre deguts a l’augment de la concentració de diòxid de carboni emès a l’atmosfera). L’ús en massa de combustibles fòssils, els canvis d'ús del sòl (desforestacions, conreus, etc.) i la variació dels tipus i concentracions de les partícules en suspensió a l’atmosfera (aerosols) modifiquen el balanç d’energia del sistema Terra-atmosfera i, com a resultat, les variables climàtiques. Així, doncs, el cicle hidrològic, essencial per a la subsistència i el desenvolupament de la biosfera actual, pot tenir alteracions importants a conseqüència d’aquesta modificació involuntària. També serien efectes d’alteració involuntària les modificacions de les variables meteorològiques a escala local, degudes a les variacions de la irradiància solar originades pels contaminants atmosfèrics, i les alteracions de la superfície terrestre. N'és un notable exemple la formació de l'illa de calor de les grans ciutats, una anomalia de la distribució de temperatura que es tradueix en valors tèrmics més alts al centre de les àrees urbanes. La modificació del balanç energètic que representa la urbanització d’una zona, amb la notable alteració de les propietats radiatives de la superfície construïda i asfaltada, en comparació amb les superfícies naturals, les condicions d’abric dels edificis, igual que l’emissió de la calor antropogènica (procedent de l’energia elèctrica, de combustibles fòssils, etc.), són les principals causes d’aquesta anomalia positiva; una anomalia que pot superar de 5°C, i a vegades de més, l’àrea circumdant, i donar lloc a possibles modificacions de la pluviometria urbana (Landsberg, 1981).
